Making Off del Taller

Aquí va el making off del taller de tele, tot i que no es la versió polida, és l'únic que s'en va salvar de la catastrofe del sistema.

Frost contra Nixon: Sensació bipolar

Crear-se espectatives és molt perillós. Sovint el resutat ens porta a la decepció. Al sortir del cinema després de veure El Desafio, vaig tenir una extranya sensació que convinava gaudi i decepció. El motiu va ser anar a veure la pel·lícula amb la jaqueta de periodista sobre la d'espectador de diumenge a la tarda.

Basada en una obra teatral del dramaturg anglès Peter Morgan, El desafio. Frost contra Nixon ha estat adaptada a la gran pantall per Ron Howard. Segons paraules del propi director, la voluntat va ser il·lustrar el més fidelment possible el text original. La pel·lícula ens explica la famosa entrevista de David Frost, periodista i showman britànic, a Richard Nixon, l'any 1974, tres anys després de la seva dimissió pel cas Watergate.

L'actuació de Michael Sheen i Frank Langella, els mateixos que van interpretar el text original a Londres, és digne de grans elogis. La interiorització del paper és potser la clau del duel entre els dos personatges. A destacar la conversa telefònica que tenen Nixon i Frost ja cap al final del film. L'enfoc de la política com a espectacle és essencial per a entendre el perquè de la pel·lícula.

Fins aquí els motius del gaudi. La decepció me la vaig emportar com a periodista. Cert és que la voluntat del film és veure la caiguda del mite Nixon, i que es centra en les entrevistes, i en el que provoquen en els dos personatges. Però davant d'un dels grans moments del periodisme, en què s'està fent una espècie de judici a un personatge com Nixon, màxim responsable del cas de corrupció més gran dels EUA, crec que la pel·lícula abandona massa la narració de la investigació dels tres "hachas" que acompanyen Frost en la preparació de les entrevistes.

Una pena deixar perdre la oportunitat de mostrar al món el paper social clau que ha tingut, té i ha de seguir tenint el periodisme en la societat. El periodisme no pot permetre que en un moment de declivi professional com el que estem, es deixi escapar una oportunitat de mostrar el món el que ha de ser. I en aquest cas de no recordar a la societat occidental que darrera d'aquestes entrevistes hi ha l'essència del periodisme, el no quedar-se amb la primera explicació de les coses. I de regal, recordar a les noves generacions de periodistes i al món en general, les figures de Carl Bernstein i Bob Woodward.

Una llàstima.

reflexió final # 1

Ens apropem al final del trimestre, i mirant cap enrera, el taller ha estat l'assignatura del trimestre. Per molts motius. En els pròxims dies, farem un petit balanç del què ha donat de si aquest taller, el primer capitol: La redacció.

L'estrena de les instal·lacions ens havia de portar al b(v)ell mig del paradís. Uns ordinadors gegants amb un instinct d'edició increïble, un control que funcionava sol, un plató que era l'enveja dels qui passaven per davant o venien de visita (mira que ha arribat a venir gent de visita...), un servidor que era d'allò més veloç.

Doncs les tecnologies han estat la gran barrera d'aquest trimestre. Curiós que la panacea hagi esdevingut el motiu de les nostres desgràcies. Unes desgràcies que han estat un dels motius (que no l'únic) de fer més hores que tots els rellotges del campus. Quan no queia el servidor, fallava el croma, o el so no entrava o els cairons no es veien, o faltava il·luminació, o els videos no arribaven, o arribaven sense so...Dia rera dia, les noves noves tecnologies han estat l'escull per no poder avançar a velocitat de creuer.

Sort hem tingut de dos homes, en Robert i en Jordi, els dos grandíssims tècnics que, carregats de paciència (que per aguantar a més d'un/a feia falta), han estat al peu del canó com si fossin ells qui es juguessin la nota de final de trimestre.

El dia del magazine tampoc van quedar-se a casa, i els problemes tècnics van canviar de plató per fer petites aparicions que van ajudar a posar la cirereta al pastís estiltorredepisa.

Esperem que les noves generacions, aquelles que viuran durant un any inmerses en el món de la "redacció integrada", tinguin més sort i com tot, els nostres problemes siguin només qüestió de rodatge...la gràcia de ser els pioners...

Ca l'Aranyó havia de transportar-nos al socialisme periodísitic del segle XXI, de moment, s'ha quedat amb un trist cop d'Estat al estil Hitler a la cerveseria de Baviera.